Ja sóc Finisher! Després de molts mesos d'entrenaments poder creuar la meta de l'IronMan France-Nice és tot un privilegi! Les sensacions que vaig viure durant tota la cursa (quasi bé mig dia) van ser indescriptibles i molt enriquidores! Ja tinc un IM al sac! Però estic totalment segur que me'n queden molts per fer.
Quan vaig començar amb això del triatló no fa encara un any, no m'imaginava que en tant poc temps seria Finisher. No tenia cap pressa en ser-ho i ho veia com una cosa llunyana. Gràcies als companys del CN VIC-ETB em vaig engrescar i vaig veure que amb temps i entrenant de valent ho podria fer.
La meva vida va passar un capítol més i em retornava a Barcelona a treballar. Estava molt content per trobar feina del que m'agrada tal i com estan les coses...però era clar que això m'allunyava dels entrenos conjunts amb els meus companys de triatló de Vic.
Probike, l'empresa on treballo em va brindar l'oportunitat de formar part del seu projecte triatlètic que havien iniciat l'any anterior. L'objectiu és cada any fer un IronMan amb tots els membres del club i conviure durant el perídode de preparació. Tot era més o menys igual a la idea que tenia a Vic. Canviava el destí final. En comptes de Zurich, competiria a Niça.
Niça és una de les cunes pel que fa a IronMan. Un recorregut de bici espectacular i un ambient 100% triatló! A més a més, poder compartir cursa i coincidir encara que sigui uns pocs metres amb el Marcel Zamora m'ilusionava molt!
Després de molts mesos de preparació, on he nadat menys del que hauria, on he pedalat com un boig per millorar i on he corregut força per mantenir el meu nivell arribava la gran setmana. Dic gran setmana perquè des de dilluns ja només tenia al cap Niça. Tot i que no vaig arribar a terres franceses fins divendres al matí.
Un cop allà, primeres sensacions i emocions. Veure el famòs passeig marítim, per on dos dies després correria 42 km, veure l'ambient IronMan que ja es respirava per tota la ciutat i trobar-me eamb amics i coneguts que compartim el mateix somni va ser meravellós!
Divendres va ser dia de gestions. Recollida de dorsal comprobar tot el material i passejar per la expo. A la tarda una mica de turisme (molt poquet) perquè no sigui dit que només he vist el passeig de Niça. Al vespre a sopar al Energy Party per carregar piles de cara a diumenge.
Dissabte em vaig llevar tranquil, amb ganes de gaudir del dia. A les 7 del matí estava a la platja amb el neopré enfundat per probar l'aigua per on el dia següent 2800 triatletes nadarien un total de 3800 metres!
Quina gentada entrenant! sens dubte un IronMan és especial diferent a tot!
Diumenge 4:00 del matí sona el despertador! Havia pogut dormir més del que em pensava. Els nervis encara dormien. bona senyal! Baixo al menjador de l'hotel i a esmorzar. Allà em trobo amb tots els companys del Triatló Probike-Intemperie i altres participants que han dormit al mateix hotel. Cares de són i de molta concentració. Tots estem nerviosos però hi ha que ho porta millor que altres. Per sort, la meva tranquilitat que em caracteritza no em va trair. Crec que encara no era conscient del que m'esperava.
Un cop esmorzat cap a Boxes a fer els últims preparatius, posar-se el neopré i cap al matadero! la platja està a rebentar de triatletes! És espectacular! dirigint-me cap allà em trobo al Luis Enrique i ens desitgem sort. Em don un consell d'última hora que sempre venen bé. La sensació de competir colze amb colze amb un ex crack del futbol és difícil d'explicar. La seva senzillesa encara fa la sensació més confusa.
Em poso al calaix de 1h 14min. Jo pensava fer una mica menys, (1h10) però vaig pensar que aniria més còmode en aquest grup i així ho vaig fer. Tot plegat no em venia de 4 minutets.
Comença la cursa. La multitud és llença a l'aigua. Increible la imatge, per quedar-s'ho mirant durant una bona estona, però em tocava començar a nadar, doncs jo també era un dels protagonistes en la meva mesura. Qualsevol participant s'ha de sentir protagonista. És algo molt gran i s'ha de viure al màxim.
La natació no és el meu fort i em costa molt agafar el meu ritme. Massa gernt i difícil nadar. De tant en tant algun cop, estirada de cama, res que no hagi viscut en altres triatlons. La primera volta se'm fa un pel llarga però no vaig tant malament, quan surto i faig els 20 metres a peu per tornar a tirar-me a l'aigua veig que tinc forces triatletes per redera. La segona volta, més curteta es pot nadar millor i començo a nadar còmode a més bon ritme. Al final surto de l'aigua en 1h14 min (els meus càlculs eren bons). Satisfet per el temps em dirigeixo a fer la T1 i agafar la bici. M'esperen 180km amb 1800 metres de desnivell. Era el moment de veure com havia evolucionat amb la bici. Els primers 20 km els fgaig a ritme però sense exprimir-me queda molta cursa i encara no havíem pujat cap port. M'adelanten alguns triatletes a velocitats increibles. El Javi Maya em passa com si fos un avió. Jo segueixo amb el meu ritme i vaig fent. Arriba la rampa més forta de tot el recorregut. La faig sense problemes pujant al ritme que em permetien i es que hi havia tanta gent que era impossible adelantar. Veia la caiguda en qualsevol moment, però per sort me'n vaig lliurar. Durant l'ascencsió de la rampa veig a l'Angelo a un costat amb problemes mecànics. La cadena se li havia trabat. Em diu que segueixi. Els quilòmetres següents no parto de pensar en que no em passi res. Un problema mecànic seria determinant. Comencem a pujar un port que no es gaire exigent però constant, començo a apretar i vaig adelantant a força gent. Em trobo còmode. Començo a trobar-me companys de Probike que han sortit millor de l'aigua que jo. Primer el Luis, fem uns metres junts i decideixo tirar. Quan portave millor ritme, haig de parar per pixar...just en aquell moment! Ara ja sense males sensacions torno a apretar i seguim amb una bona bici. Arribal el Col de l'Ecre. 20 km de port. Aquí és in me'n adono que em trobo molt bé de cames. Sens dubte la decissió de canviar el caset i posar un 11-28 és totalemnt encertada. Pujo molt més suelto i veig a gent que va amb 25 o 23 que pateixen molt. Em trobo al David Soler, que nadant em deu haver tret uns 15 minuts. Això em dona forces per seguir a bon ritme, veig que si faig una bona bici arribaré a la marató amb temps per complir els objectius.
Fa molts calor, sort que la previsió era de pluja... Uns km després m'atrapa l'Oriol, que pujava molt fort, compartim una bona estona del trajecte fins que decideixo apretar un punt mes. Torno a coincidir amb el Luis Enrique, em diu que està patint molt amb la calor, jo em trobo la mar de bé, per sort la calor no m'està afectant com a altres participants. Corono el Col de l'Ecre i comença a baixar. Després faríem 2 portets més i el descens final fins arribar a Niça. Enllaço amb el Domingo, que va regulant moll però se'l veu molt sencer, penso que farà un bona marató. Pateixo una caiguda en un avituallament per culpa d'un participant despistat que es para en sec al mig de la carretera. No em faig gens de mal, bona senyal, la bici ha rebut més. La maneta de fre doblada i el canvi desajustat.
No comptava amb això, la veritat que em deixa una mica tocat anímicament. Vaig que hi ha algunes marxes que no acaben d'entrar bé. Em trec del cap els pensaments negatius i me'n adono que no queda altre que superar-ho. Segeuixo pedalent i procuro no posar les marxes que no funcionen bé. Torno a coincidir amb el Domingo i això em dona forces. He superat un petit entrebanc. Sentia que havia de seguir tirant. Contacto amb el Marc López abans dels 60 km finals. Disfruto molt de cada indret per on passo amb la bici, el calor i suport de la gent és d'agraïr quan passes per els pobles o en alguns punts de la carretera. Finalment, després de 5h53 min arribo a boxes per fer la T2. Estic encantat amb el parcial de bici, en el millor dels casos pensava en fer 6 hores. Així que de moment tot anava sobre rodes. Quedava la marató...
El passeig sembla l'infern, quina calor! tot i així faig els primers 10km molt còmode. Saludant a tothom que m'anima i amb un somriure constant. Això va canviant a mesura que passen els KM. Arribo a la mitja marató amb un bon temps. Començo a fer els números de la lechera i no m'ho puc creure. Estic per sota del meu temps desitjat que era 12 hores en el millor dels casos.
La segona mitja marató sem fa veritablement dura. Les cames em comencen a fallar cada cop més. Primer els bessons. Fortes punxades a tots dos i indicis de que en algun moment se'm pujaran.
Lògicament baixo el ritme, aquí em torno a desanimar una mica. He treballat molt aquest mesos, no volia abandonar. Tenia molt clar que no abandonaria, però si el dolor anava a més... No camino en cap moment, només en algun avituallament però el dolor cada cop és major. Per si fos poc, els quadríceps també han dit prou i també fan punxades. Semblo Robocop corrents. Els últims 10 km m'atrapa el Martin que també va justet. Em trec el barret davant seu! quin crac està fet. Va ser molt macu compartir els darrers km de patiment abans de ser Finishers tots dos.Quan queden 6 km pel final, el meu cap venç completament al meu cos i torno a tenir forces per córrer. Si, les cames em seguexien fent mal i després d'haver estirat un momentet puc pujar el ritme. Quina calor que fa! Veig a triatletes patint moltíssim i em sento afortunat perquè jo pensava que estava patint molt i la veritat és que comporat amb el que veia... jo no patia! A la marató passo a l'Angelo i el Guissepe amb diversos problemes físics. Veig a triatletes experimentats amb bons temos com Javi Maya o Raobert Mayoral patint molt a la marató, també els passo. Això em dona a entendre que el que estic fent és gran, molt gran! Sóc conscient que de cada 10 Ironmans ells en 9 farien millor temps que jo, però el fet es que jo estic responent a les adversitats i fent-me fort mentalment que és la clau per ser un bon IRONMAN.
Durant la marató veig als dos Marcel's! Vaya cracks. El Zamora s'emporta el seu 5è IM consecutiu. Com vola pel passeig, és increïble! L'animo sempre que puc! gran esportista, i millor persona, ho dic honestament.
El Carreras, també vola, he compartit molts entrenaments amb ell durant aquest 6 mesos i veritablement he aprés moltes coses al seu costat. Al final fa un temps de 10:20 min! tiempazo! ell tenia l'esperança de fer sub10. Però has d'estar orgullòs del teu temps, a l'abast de molt pocs. jo no sé si mai ho aconseguiré!
Els darrers metres de la marató són una festa. Tothom t'anima, t'aplaudeix, criden el teu nom..."allez vicenç" em diuen els francesos. Se'm posa la pell de gallina al trepitjar la catifa blava que em porta cap a la meta. Començo a moure el cap com un boig buscant a tres persones, no les trobo, segueixo mirant, no pot ser que es perdin la meva arirbada penso. De cop, sento que em criden i allà estan. Els meus pares i l'Alba. Tres persones importantíssimes a la meva vida. Ells han estat amb mi sempre, en situacions bones, no tant bones i difícis, han aguantat les meves tonteries i manies i les meves ausències a causa d'entrenaments inacabables. Per això i per moltes coses més...GRÀCIES!
També vull donar les gràcies a tots els membres del Triatló Probike-Intemperie per comaprtir amb mi tots aquests mesos d'entrenaments on hem rigut molt, a Probike per oferir-me la possibilitat de córrer un IM per ells i totes les facilitats que m'han donat des de el primer dia, a en Sergi i en Busi per "mimar" les meves cames per estar sempre a tope.
Per cert, el meu temps final va ser d'11h 31 min 4 segons.
Salut!
Vicenç Castellà
FINISHER
